Ignorància i política

   Quan vaig fer l'assignatura d'Etnografia, vaig dedicar el meu treball etnogràfic a l'estudi del procés de pressa de decisions polítiques en un Ajuntament. En la part que vaig dedicar a la manera com s'elegeixen els representants polítics dels ciutadans, vaig documentar-me assistint a diversos mítings de diferents partits polítics (va coincidir el semestre que vaig cursar l'assignatura amb les eleccions municipals) i entrevistant a dos polítics d'aquells de 'primer ordre'. Un d'ells em deia quan li vaig comentar la meva impressió sobre el fet que al míting del seu partit, com al dels altres, no s'havia fet cap proposta ni discurs constructiu: “Es tracta de crear estats d'ànim positius i eufòrics, de manera que la gent surti no solament en ganes de votar-nos, sinó també en ganes de contagiar als qui els rodegen del mateix estat i intenció de vot”.

   Ho he recordat perquè acabo de llegir l'article de Daniel Innerarity “La societat del desconeixement” en el qual parla, entre altres coses, de la inseguretat, risc i incertesa que causa saber que no sabem. Aplicat açò a la política, diu el filòsof vasc que, actualment, “...les confrontacions polítiques més importants són valoracions diferents del no-saber o de la inseguretat del saber”.

Vivim en una societat complexa, amb sistemes complexes, en la qual moltes vegades “el saber de què disposem té una part mínima recolzada en fets segurs i una altra en hipòtesis, pressentiments o indicis”. I contra més complexe sigui el sistema que tractem d'entendre, més difícil és trobar certeses. Això és aplicable als actuals mals relacionats amb la crisi econòmica o el mercat laboral. Sistemes complexes sense pràcticament certeses en torn al seu funcionament. Així, la discussió política destinada a solucionar aquestos mals es centra en suposicions, hipòtesis o pressentiments més que en certeses. Els polítics, doncs, perduda la batalla del 'si ho fem així, passarà això', es centren en la “lluita per influir emotivament en el cos electoral a través dels grans mitjans de comunicació” (Mayos, 2009). 

    Als ciutadans, ignorants en temes tan especials i especialitzats com l'economia o els mercats de treball, ens queda l'adhesió a una o altra suposició, a una o altra hipòtesi, a un o altre pressentiment. Qüestió de fe. O de 'estats positius i eufòrics' que ens animen a proclamar als qui ens rodegen la 'bona nova', el missatge revelat pel qui, des del púlpit, ens comunica l'esperança de creure cegament.

La imatge que acompanya el post està extreta de http://www.iec-guatemala.com/predicar.htm