Tangram hipertextual

El Tangram és un joc xinès que es basa en la formació de siluetes de figures a partir de cinc triangles de diferents tamanys, un quadrat i un paral·lelogram romboide. S’han d’utilitzar totes les figures i no es poden encavalcar ni sobreposar entre elles. Si li donem un tangram a diverses persones, segurament construiran cadascuna d’elles firgures diferents. Tot i això, totes partiran del mateix material, les mateixes peces. La diferència entre elles serà, doncs, la creativitat de cadascuna a l’hora de buscar la combinació de les figures que representi millor la silueta imaginada. Pot ser, però, que no parteixin d’una idea, d’una silueta, buscant a partir d’aquesta la combinació de triangles, quadrat i paral·lelogram que la pugui representar. Pot ser alguns es dediquin a moure les figures a veure si en algun moment el resultat els hi recorda alguna figura coneguda. En tots dos casos és el jugador qui decideix tant els moviments de les figures geomètriques com les posicions, partint o no d’una idea del resultat final.

Quan Isidro Moreno, al seu text “Escritura hipermedia y lectoautores” parla de lectoautors, em suggereix la mateixa idea que quan penso en el jugador de Tangram. En el cas de la lectura hipermedia, és el lector qui decideix quins enllaços seguir i en quin ordre fer-ho. Si fem llegir, doncs, un mateix hipertext a diverses persones, i igualment que en el cas del Tangram, segurament cadascuna d’elles construirà una narració diferent, tot i partir totes de la mateixa base narrativa. Una de les diferències més significatives, a part del material, entre el Tangram i la lectura hipermedia és que el resultat del primer és visible, mentre que el resultat del segon queda en la ment del lector. “El lector es un lectoautor - ens diu Moreno- sense posibilitats d’escriptura”(Moreno, pg. 123). Sense possibilitats, doncs, de fer visible el resultat de la seva construcció.

Clar que, al joc del Tangram, podem optar per buscar en Internet figures ja fetes amb les formes geomètriques i limitar-se a copiar, a imitar, a posar les figures igual que el model. El material és el mateix, però en aquest cas, el jugador segueix un model prèviament construït. De la mateixa manera, quan un lector llegeix un text “analògic” està seguint un model de narració establert per l’autor. No hi ha possibilitat d’interactuar més enllà d’imaginar-se els protagonistes i els llocs per on passen.

A més, Moreno relaciona al lectoautor amb l’oient d’una narració oral, qui a través de les seves reaccions davant la història contada, dona informació al narrador per tal de saber per on ha de seguir la seva narració (Moreno, pg. 122). L’oient, doncs, d’una manera quasi inconscient ajuda a construir el relat. En la lectura hipermedia, “cada lector configura el seu propi món a partir del proposat per l’autor” (Moreno, pg. 123).

Un dels problemes de l’hipertext, però, el troba Moreno en la “tecnologització” del llenguatge, de la narració, de manera que no està a l’abast de tothom. Solament dels iniciats en la tecnologia que utilitza. Aquest fet fa proposar a Moreno la necesitat d’uns nous “fenicis que simplifiquin la utilització de l’escritura hipermedia sense restar-li possibilitats dicursives” (Moreno, pg. 130).

Imaginem un Tangram en el qual els cinc triangles estigueren secomposats en desenes de triangles més petits a partir dels quals construir aquells i que el quadrat estigués descompossat en diversos quadrats i triangles petits i el mateix del paral·lelogram. Imaginem que les figures s’han de construir utilitzant totes aquestes peces. La construcció es dificulta. Imaginem un text hipermedia nu de complicacions tecnològiques. El Tangram és aquest text, en el qual se li estalvia al jugador la feina de construir primer les set figures per després construir les siluetes.